No sé quanta estona tinc per escriure aquesta carta, tampoc sé si li arribarà a algú. Però si estàs llegint això em presento. Sóc Emma Aguilar, estem l’any 2989.

És probable que no em creguis, però sí. El dia del meu divuitè aniversari, l’any 2020 un cotxe negre molt gran via aparcar a la porta de casa, no li vam prestar atenció, fins que en passar l’estona van sortir del cotxe i en trucar al timbre de casa van demanar per mi.

No me’n recordo de molt més, tinc pinzellades perquè quan vaig tornar a obrir els ulls estava dins d’un cotxe, jo estava a la part del darrere i al costat meu hi havia un home amb un passamuntanyes, igual que els dos nois que hi havia als seients del davant. Alguna cosa se’m feia estrany, perquè el cotxe anava sol. Vaig aixecar una mica el cap per veure on estem, però…
No li trobo el sentit, el carrer estava ple de robots amb cara i cos de persones. Tot estava ple de llums perquè hi havia molts cartells amb les notícies que deien l’any en el qual estaven. En aquell moment era 2980 i sí, efectivament, fa nou anys que aquí, mai es fa de dia, gairebé no me’n recordo de què és la llum del sol.

Tots els robots intenten imitar les accions dels humans, però en arribar les dotze de la nit tots els robots s’apaguen, com si morissin, però no, a les nou del matí tornen.
Tenen com un radar, per això s’apaguen, no sóc l’única humana aquí, hi ha un altre home que controla tot això i porta buscant-me des d’aquell dia. Ell té una porta, et teletransporta a l’any i al lloc que vulguis.
No sé si sortiré d’aquí en algun moment, però aquell home està boig i sola no podré amb ell…