Victòria mai havia sigut una noia normal. – Sentenciava, silenciosament, Iris, la secretaria de l’oficina de les forces secretes, mentre la noia “de metall” entrava per la porta del seu taller. Segons el seu informe, era tot el normal que una adolescent en les seves circumstàncies podria ser: mira sèries, escolta música, canta, va a l’institut, pensa, sent.

En conèixer-la, l’havia preguntat si no se sentia sola. Ella simplement havia contestat que no estava sola mai, sempre estava envoltada per màquines, circuits, engranatges. Pels seus amics inanimats. La resposta no acabava de convèncer a Irys de la seva suposada felicitat. No era assumpte seu, de qualsevol forma. Encara que la resposta probablement havia canviat feia setmanes.

Victòria Cassian, una adolescent morena, alta i amb el cabell negre sempre tallat a l’altura de la mandíbula es considerava a si mateixa la millor inventora del món. Que estigués viva n’era prova suficient. No gràcies al seu pare deprimit per la mort de la seva dona, per descartat. No, estaven vius gràcies al treball que l’havien donat per crear i dissenyar innovadores armes secretes, a canvi d’una vida amb tots els costos pagats. No havia sigut una decisió particularment difícil.

I allà estava tot l’equip del qual depenia el món. Sis adolescents considerats superdotats, tots sis considerats genis internacionalment: Cass, noi, 16 anys, Indonèsia, especialitzat en la química. William, noi, 17 anys, Gal·les, biologia. Cress, noia, 15 anys, Estats Units, física. Els germans Kim: Chao i Min ho de 15 i 17 anys, Corea, tots dos especialitzats en la geologia. I finalment Victòria, l’única espanyola (inventora secreta?)

Un grup de científics coreans havien descobert una cosa interessant: El fum que deixaven anar les fàbriques nuclears tenia un component que mai havien vist que emmalaltia a les plantes. Van anomenar a la plaga vegetal R.

R no havia sigut detectat en dècades d’utilització nuclear perquè es camuflava com una barreja de diferents components coneguts i al principi no era un virus, fins que va mutar. R no matava a les plantes directament. El virus les incapacitava de fer la fotosíntesi. Les plantes sobrevivien, ja que s’alimentaven del terra tot i que la falta de Sol les matava després d’un temps. Com a conseqüència, l’oxigen terrestre “s’esgotava”.

El món s’estava literalment morint, es necessitava una forma de salvar a tothom. I era increïble que l’única brillant idea del govern internacional era dependre de sis adolescents i quatre científics que, si bé eren uns genis, tenien un peu a la tomba.

El taller era una habitació sota la casa de Victòria. Bastant obscura, repleta de tota mena d’artefactes. Abans només havien estat les eines i les peces de Victòria, però ara, amb sis adolescents d’igual genialitat però apassionats per diferents ciències, que ells consideraven arts, el taller estava replet tant de roques i olis, cables, maquetes i robots, un racó amb múltiples plantes i flors, una pissarra enorme plena d’apunts i càlculs… tenia un aire diferent, més viu, quasi alegre. I allà estaven tots, mirant els càlculs i prestant tota l’atenció que podien a l’explicació (en un anglès perfecte) de Cress, intentant salvar al món.