Vaig obrir els ulls intentant enfocar on era, em vaig fregar els braços davant el fred que hi havia i vaig recórrer el lloc amb la mirada. Tot estava destruït, taules, ordinadors… Llavors vaig recordar tot, va ser com una punyalada a l’estómac. L’excursió al laboratori, quan em vaig separar del grup, els llums vermells… Havia de trobar la manera d’escapar d’allà o aconseguir posar-me en contacte amb algú.

Al final del passadís hi havia una porta diferent de les altres, era més gruixuda, la vaig empènyer amb cura i vaig entrar al que semblava ser el centre de control, hi havia tres fileres de taules amb ordinadors i una enorme pantalla encesa donant un compte enrere. Què passaria quan s’acabessin aquells tres minuts?

Vaig avançar fins a la paret de la pantalla i vaig observar que hi havia dues portes obertes que conduïen a una mateixa sala. Va ser com travessar un portal, la il·luminació ara era blava i l’ambient també semblava haver canviat. Hi havia vuit cilindres en vertical, sis d’ells estaven plens d’un líquid verd i en els altres restants, dos cossos humans. Enmig d’aquests estranys cilindres hi havia una màquina plena de botons de diferents colors.

Tot d’una es va sentir un xiulet i un líquid verd va inundar un dels cilindres, el número set. El cos que hi havia dins va començar a sacsejar-se. Em vaig aproximar amb cura, però havia desaparegut, com si aquell líquid ho hagués desintegrat. Vaig córrer fins a la gran pantalla i vaig descobrir que els tres minuts havien acabat. Un nou compte enrere va començar, aquesta vegada era de 15 minuts. Vaig lligar caps i vaig adonar-me que probablement quan els 15 minuts arribessin a la seva fi, l’humà del cilindre vuit moriria. Oh no! No podia permetre allò.

Em vaig situar davant del cilindre, vaig posar la mà al vidre intentant captar l’atenció de l’individu, però aquest tenia els ulls tancats, vaig girar el coll cap a la màquina, probablement algun d’aquells botons obriria la peixera. Vaig tornar la meva atenció cap a l’humà i em vaig sorprendre en veure la seva mà recolzada sobre el vidre, com la meva. Em vaig centrar a buscar el botó correcte. Hi havia 24 botons de 3 colors diferents pel que vaig suposar que a cada cilindre li corresponien tres botons, un de vermell (destruir), un altre blanc (sortir) i un altre verd (alimentar). Li vaig donar al blanc ràpidament i el vidre de la peixera es va obrir, després que l’aigua fos absorbida per un conducte que arribava fins a la gran màquina. Una veu robòtica va anunciar: Infermer 08 alliberat.

L’individu que hi havia dins va sortir ensopegant, però va aconseguir mantenir l’equilibri. Quan es va redreçar em vaig adonar que no era tan humà com havia pensat en un principi. Els seus ulls es van fer molt més grocs i les seves faccions més dures mentre el seu cabell negre atzabeja s’adheria al seu front. Va començar a apropar-se fins que la seva mirada es va centrar en el meu braç, ho vaig fer jo també i recentment m’adonava que estava ferida. Vaig tornar la meva atenció cap a ell i vaig veure com es mossegava un dit deixant sortir una petita gota de sang que va posar sobre la meva ferida i va començar cicatritzar deixant-me sorpresa. Vaig tornar la meva atenció cap a 08 i vaig dubtar una mica en dipositar la meva confiança en ell.

– No et faré mal. M’has salvat i penso tornar-te el favor. A més, no creus que si et volgués matar, ja l’estaries? – va dir amb una veu aguda i accent marcat. I li vaig creure, al cap i a la fi, m’havia curat.

La veu robòtica va tornar a parlar: Perill. Centre de control envoltat. Allà vaig saber que d’ara endavant només érem ell i jo contra un laboratori ple d’experiments mutants. I que probablement no teníem més remei que treballar en equip. El cas era, aconseguiríem escapar junts?