Vet aquí una vegada una noia jove, prima i no gaire alta. Era una noia solitària, que menjava poc i que sempre es veia tranquil·la i pacifica, però en realitat estava trista i apàtica. Era una persona a qui no li agradava la seva pròpia presència, però ningú feia res, només ella veia que era una persona dolenta. Per tant, ella mateixa s’aplicava la justícia i els càstigs. Cada cop que ella feia una cosa que creia que estava malament, es castigava. A la noia li agradava molt la nit, li agradava el cel i com aquest s’omplia d’estrelles juntament amb la lluna, mentre provava de fer formes amb les estrelles. Com que li agradaven tant les estrelles, cada cop que es castigava, amb totes les seves forces tractava de fer arribar la sang a elles perquè les seves úniques companyes poguessin veure que rebia el que mereixia.

Un dia, va fer una cosa molt dolenta, per això va voler fer un càstig major. Quan va estar a punt de complir-lo, va sentir un soroll. No va ser el soroll d’una cosa, sinó d’algú molt petitó que necessitava ajuda. A la noia li va donar curiositat, no sabia per què, era una de les poques vegades que s’interessa per alguna cosa que no fos tractar de fer les coses bé o preocupar-se perquè ningú es veiés afectat per alguna decisió que havia de prendre. Uns segons després, va trobar a la causant d’aquell soroll; era una gateta molt petita, de molt pocs mesos, es trobava sola i era completament blanca. La noia es va quedar embadalida amb la gateta. Li va agradar tant que se la va emportar a casa per poder ajudar-la. Abans d’emportar-se-la, però, va dubtar, ja que no sabia si la seva companyia seria el millor per a la gateta, ja que segons ella no era una bona persona. Al final se la va emportar, ja que almenys a casa seva la gateta estria calenta i tindria menjar.

Al principi anava amb molt de compte amb la seva nova companya, li demanava perdó per si no li donava el millor menjar o per si ella feia alguna cosa que a la gateta no li agradava. Però la gateta no l’esgarrapava ni la mirava malament, tot al contrari, li rondinejava i li donava amor. A poc a poc la noia va establir una relació entre la seva nova gateta. Les dues s’ajudaven mútuament. La noia per primera vegada en molt de temps estava feliç, fins i tot somreia, s’estimava molt a la seva gateta. Després de molt temps ja no estava sola i a poc a poc va deixar de castigar-se, ja que quan ho feia la gateta es posava molt trista i sofria. Al principi ho va deixar per ella, però a mesura que passava el temps va anar comprenent que també ho havia de fer per ella mateixa.
Gràcies a la felicitat que li donava la gateta ja no se sentia tan malament amb ella mateixa. Encara li quedava un llarg camí per recórrer per poder arribar al final d’aquella mala època, però sabia que amb la seva gateta seria més fàcil.