Aquesta és la història d’una noia que l’únic que demanava era poder viure.

L’Abril tenia 15 anys i era d’allò més simpàtica. Sempre tenia un somriure a la cara, fins i tot aquell dia que va anar al metge. Li van dir que tenia una malaltia respiratòria, i que la contaminació de les ciutats no l’ajudava gens, l’empitjorava. Inclús en aquest moment, l’Abril tenia un somriure a la cara, però ella i tots la que l’envoltaven sabien que no podia ser real.

Després de mesos sense sortir de casa, l’Abril va mirar per la finestra i va veure un bosc verd, enorme, sense cotxes, sense edificis, sense fums… Va pensar que era l’única opció per poder sortir de casa i que no fos per anar a l’hospital. Així que, va intentar-ho, sorpresa, va arribar bastant bé al bosc i al moment que va posar un peu en aquell bosc tot va canviar. Per a ella, acabava d’obrir-se la porta d’una nova vida, d’un nou petit món on l’Abril podria viure sense problemes.

Tot anava perfecte, l’Abril cada dia anava al bosc a passar el dia, a poder gaudir de la sort que tenim de la nostra natura, perquè per a aquesta noia la natura era casa seva. Passaven els dies i l’Abril ja s’havia instal·lat en aquell bosc. Un dia mentre ella estava caminant entre els arbres verds i entre unes flors de primavera maquíssimes, un grup de persones que anaven passejant, van parar a dinar. Quan van acabar, van deixar tot el que havien fet servir a terra. L’Abril ho va recollir, però van anar passant els dies i els mesos i molta més gent ho feia. Un d’aquells dies, l’Abril va decidir anar a parlar amb aquelles persones. La resposta que li van donar va ser que no passava res, que per una cosa que es deixessin aquí, ningú moriria ni res tan greu com per preocupar-se. L’Abril sense poder aguantar-se més, els hi va dir cridant que potser per a ells no era res greu, només una bossa de plàstic deien, però ella s’estava jugant la seva salut. Aquelles persones van marxar pensant que l’Abril estava boja.

Un mes després, un camió va aparèixer al bosc. L’Abril preocupada s’hi va apropar i li va preguntar que què era el que passava. La dona que conduïa el camió li va dir que havien vingut a tallar tots els arbres per a poder construir una nova urbanització. En escoltar això, l’Abril no va saber què dir. Tal com li havia dit la dona ja feia uns quants dies, van començar a edificar la zona. L’Abril es va quedar sense paraules, no sabia que podia fer ella en aquesta situació… Va anar a tots els llocs que va poder per posar una queixa, però ningú li feia cas.

Finalment, l’Abril va decidir fer una pancarta per posar-la a l’entrada del que seria la nova urbanització. En aquesta pancarta hi deia: “Per cada edifici que es construeix aquí, un any menys de vida tindré.” Això va generar molta polèmica, mitjans de comunicació per tot arreu, revistes, diaris… Però després de tota la polèmica que va sorgir, l’Abril va haver de tornar a casa per no tornar a sortir mai més, no van deixar d’edificar ni de construir. Però ella no ho va deixar aquí, va continuant lluitant i ho va aconseguir. Va aconseguir que paressin la construcció i que en el petit tros de bosc que va quedar estigués prohibit la construcció o qualsevol altre projecte com aquest.

Perquè l’únic que l’Abril volia era poder viure.