Vaig començar la secundària i van passar setmanes. Encara que tots coneixien el meu nom, jo ​​era una persona anònima en aquesta classe, suposo que era trist veure com 14 persones de la mateixa classe podien parlar de mi però no amb mi. Potser era la timidesa o potser era la por del que la gent pugui pensar de mi i ni tan sols sé per què m’ho preguntava tantes vegades… per què hauria d’avergonyir-me? Si jo veiés alguna cosa que no m’agradava en mi, ho intentaria canviar veritat? Ho deixo en una simple inseguretat.

A classe no tots eren amics, ja que començant la secundària ens hauríem de conèixer millor, però jo estava completament sol tot el temps, en els patis l’únic que feia era escoltar música i res més. L’únic diàleg que mantenia a l’institut eren les converses amb la meva tutora, sempre del mateix tema:

– Què és el que et passa? Dius que no tens cap mena de problema a casa, d’acord… Però et passa alguna cosa perquè estiguis tan sol? -Va dir preocupada i cansada de buscar solucions.

– No, no em passa res, Podem Deixar el tema? -Em vaig aixecar i vaig caminar cap a la sortida.
-Trobarem una solució! – Va dir ella abans que jo tanqués la porta.

Va arribar un dijous i l’hora de tutoria, van dir que recollim les nostres coses per moure’ns cap a una altra aula i vaig veure les cadires de l’alumnat col·locades de manera circular amb una cadira al centre, el primer que vaig pensar va ser en un joc dinàmic.
La tutora va saludar i va dir:

– Això consisteix a agafar un tros de paper de la cistella i escriure una paraula descrivint al company assegut al centre.

Van passar 5 dels alumnes i la gran majoria de les paraules van ser positives.
Va arribar el meu torn, mai em vaig sentir tan nerviós, la professora va començar a llegir cada tros de paper:

– “avorrit”, “solitari”, “callat”, “tímid”, “insegur” … Traient l’últim paper que quedava, va llegir: “Hem de conèixer-lo bé per opinar d’ell”.

– No és una paraula, però vull agrair a la persona que ha escrit això. -Va dir orgullosa d’aquell alumne.

Després d’això ja no tenia por del que podien pensar de mi sinó interès. Vaig començar a parlar amb ells, a dir-los el que faig en el meu temps lliure, a parlar-los sobre el meu gust musical i vaig acabar dient-los que a mi també m’agradaria conèixer-los millor.

Després d’aquests dies vaig reflexionar i des d’aquella tutoria sento agraïment perquè ara sé que estar en solitud és una cosa molt bona en algunes ocasions, però és molt millor sentir-me en companyonia.