Em vaig fer gran i vaig començar a experimentar certs canvis en el meu cos, mentalment i a la meva personalitat.

Sí, la veritat no ho puc negar, se’m va fer molt estrany. No em sentia bé amb aquell cos i feia el que podia per poder trobar-me còmode. Em costava molt estimar-me i quan vaig començar a acceptar-me, la societat em parava els peus, amb crítiques i actes.

He nascut a un món on la igualtat és fràgil.

La meva mare sempre m’explicava que quan ella era jove, moltes vegades l’havien jutjat per decidir el que ella volia. Un dia va trobar la porta trobant-se a si mateixa on la igualtat era un valor present.

Va ser molt difícil fer un pas, avançar, deixar les crítiques de banda i continuar el seu camí fent el que ella volia, encara que ho va aconseguir.

Darrere d’aquella porta deia que hi havia milions de persones que es trobaven a la mateixa situació i allà totes semblaven viure bé, sense cap pensament negatiu, però sobretot sense que ningú els hi prohibís el que sentien. Sentia enveja, volia trobar aquella porta, volia estimar-me i estar envoltada de gent que no em trobés defectes que acabessin amb mi, perquè a poc a poc aquesta societat em consumia més, amb prototips i estereotips, que em feien deixar de menjar.

Trobava la tranquil·litat imaginant-me que havia trobat la porta darrere del meu mirall. Trobava l’amor imaginant-me l’amor entre dues persones totalment diferents, però iguals, iguals perquè tothom ho és encara que amb pensaments o creences diferents.

M’imaginava que ningú em mirava desagradable com feien a l’institut, ningú em feia actes malvats per tal de fer-me mal. Lluïa, vestia, portava, pentinava el que em vingués de gust.

-Ei!-. Em deia un noi darrere del mirall.

-Qui ets? Quin ensurt!

-Estic darrere d’aquesta porta, vine!

Jo mirava sense sentit el meu reflex, em feia mil preguntes.

Vaig avançar al meu davant i vaig tocar el mirall amb la mà. Esperava la reacció del mirall, però no vaig notar ni un trencament ni res, però just quan vaig voler treure la mà una altra mà o semblava ser-ho m’agafava de pressa.

-Hi ha moltíssimes persones, no t’espantis. Totes estem aquí pel mateix que tu la nostra inseguretat i la poca igualtat mundial.

Em vaig quedar callada observant el que potser era real darrere d’aquella porta.Si de veritat pogués ser més feliç aquí, em quedaria de per vida perquè igualtat és el que busco. Que em tractin igual, sigui de pell més fosca o de pell més blanca, que em tractin igual si estic grassa o si n’estic prima, si sóc bisexual o si sóc transsexual!